Autors:

                                             Laura Font Pardo                               Feliciano Iglesias Ortega
                                             lfont2@pie.xtec.es                              figlesi1@pie.xtec.es
                                             IES Salvador Dali (El Prat de Ll.)       IES Lluís Vives (Barcelona)

Al nostre tecnificat món actual, tenim la falsa percepció que la història de la tecnologia ha tingut sempre una evolució lineal i uniformement creixent i que mai abans en aquest planeta l’home no ha tingut un nivell tecnològic similar.

Només cal fer una breu revisió històrica i observar moments foscos provocats per diferents causes: climàtiques, econòmiques o polítiques.

Hem de pensar que, al llarg de la història, l’home s’ha hagut d’enfrontar pràcticament als mateixos problemes tècnics per tal de sobreviure: l’alimentació, l’aigua, els vestits, l’habitatge,... En cada moment històric i, depenent dels coneixements tècnics i dels materials disponibles, la resposta ha estat diferent, però sempre la més adequada per a aquelles circumstàncies.

L’home modern occidental creu, sovint per desconeixement, que determinats problemes més o menys trivials, no s’han pogut solucionar fins fa poc temps (i a occident) i que abans la gent vivia en unes condicions miserables.

Intentarem demostrar que això no és del tot cert i que l’home ha aprofitat el seu enginy i ha trobat, sovint, solucions tècniques a alguns d’aquests problemes. Després, però, i per diferents raons, aquestes solucions han estat oblidades o bé han estat superades per solucions més modernes però no sempre tan econòmiques o enginyoses.

També hem de pensar que el fet de tenir i desenvolupar uns coneixements teòrics no comporta necessàriament la seva aplicació pràctica. Molts estudis teòrics passen anys o segles dins d’un calaix abans de transformar-se en un enginy real.

Cal tenir present que en el desenvolupament d’un bé tecnològic són necessàries tres premisses:

               - tenir els coneixements teòrics necessaris.
               - disposar dels recursos necessaris (materials, energia, ...)
               - tenir la necessitat d’utilització d’aquest bé.

Si no es donen les tres premisses simultàniament, el seu desenvolupament queda ajornat fins a temps millors.

Deixarem de banda la tecnologia de pobles llunyans per a nosaltres (com a bons eurocentristes) tals com els xinesos, els indis o els amerindis.; pobles aquests que han realitzat descobriments i desenvolupat tècniques molt interessants. Però aquest tema el deixarem per a un altre moment.

Si ens centrem a la conca mediterrània, veurem que diferents cultures hi han passat i hi han deixat la seva empremta. Els grecs van ser un poble de grans teòrics i van ser capaços de desenvolupar teories físiques i càlculs matemàtics que encara avui són útils, i només amb llapis i paper !!. Què no haurien estat capaços de fer si haguessin tingut una calculadora electrònica?

Els grecs es van estendre per tota la Mediterrània i hi van deixar fites de la tecnologia com ara el cargol i l’aelòpia d’Heró d’Alexandria al segle I. La invenció del cargol és atribuïda a Arquimedes al segle III abans de Jesucrist. I no cal dir que sense el cargol bona part de la tecnologia actual seria impossible. Com fixaríem les rodes dels nostres cotxes? Com fixarien les peces dels seus treballs els nostres alumnes?

Heró fou un gran matemàtic que va estudiar la geometria dels triangles i ens va deixar un teorema que porta el seu nom.

L’aelòpia posa de manifest que els grecs van tenir contacte fa molt de temps amb la força del vapor i que probablement van fer investigacions sobre termodinàmica. Aquest coneixement no es va transformar necessàriament en una aplicació pràctica. Hi ha algunes raons perquè això fos així. Per una banda una de tipus social: la mà d’obra era barata; hem de pensar que l’esclavatge era una situació acceptada i necessària econòmicament. Per tant, no feia falta una màquina que cremaria fusta (el carbó mineral era un desconegut), un bé escàs en un país desèrtic com Egipte, per tal de fer una feina que un grup d’esclaus faria d’una manera més eficient i econòmica.

Per una altra banda, els coneixements de la metal·lúrgia del bronze i del ferro eren limitats i no permetien crear pistons i cilindres capaços de suportar la pressió del vapor. El vapor hauria d’esperar gairebé vint segles per demostrar la seva força.

Roma ha estat una altra de les cultures que ha deixat la seva empremta a la història. Si bé els romans no van ser un poble de teòrics i no van realitzar grans descobriments deductius, com els grecs, sí que van ser un poble molt pràctic i no van tenir cap problema a incorporar invents i coneixements d’altres pobles i cultures, si aquests els podien ser útils. Així, si bé no van inventar l’arc, com a solució arquitectònica, no van dubtar a construir-hi ponts per travessar rius o per salvar valls en la conducció d’aigua a les ciutats (com els coneguts aqüeductes).

Els romans van ser els grans enginyers de l’antiguitat, com tots ja sabem. Hauríem de tenir present que ens han arribat relativament poques mostres de la capacitat constructiva de Roma; però això no només és conseqüència del pas del temps. Ja en el moment de la seva construcció algunes obres van sucumbir per la falta de previsió i per defectes de càlcul. És a dir, alguns dels ponts que avui trobem en ruïnes no van ser enderrocats per la invasió dels bàrbars o alguna guerra posterior, sinó que els romans els van construir malament i es van esfondrar tot sols.

És de tothom coneguda la mania d’un vell dictador per construir i inaugurar pantans, per tal de demostrar que el seu país es modernitzava. Els romans, fa més de dos mil anys, ja havien sentit la necessitat d’emmagatzemar l’aigua, i van construir, entre d’altres, el pantà de Prosèrpina per tal de subministrar aigua a Mérida (Emèrita Augusta) la capital de la Lusitània, una de les seves províncies d’Hispània.

L’aigua era, i és, un bé escàs del qual als romans els agradava gaudir, per tant calia fer-ne una bona gestió. La seva capriciosa distribució per raons geològiques i climatològiques ha condicionat sempre els assentaments de la població humana.

Els romans van tractar d’harmonitzar els diferents condicionants necessaris per establir i mantenir en funcionament una ciutat i l’aigua és un d’aquests condicionants. Les ciutats es construïen, en un principi, on hi havia aigua i, quan aquesta s’esgotava o bé no era suficient, calia anar-la a buscar. Això va portar a la creació d’una xarxa de canals que encara avui ens sorprèn i meravella.

De les diferents tècniques possibles per canalitzar i transportar l’aigua, els trams d’aqüeductes construïts sobre ponts d’arcs són una de les obres més espectaculars del llegat romà. Però després de gaudir de la seva contemplació ens hauríem de fer una pregunta sobre la seva pròpia existència: Per què els van construir?

Els romans coneixien el principi dels vasos comunicants, si més no, en el seu ús empíric. Per què, doncs, en comptes de construir una canonada tancada que seguís el perfil del terreny, es van decidir a construir unes obres d’aquestes dimensions i que comportaven una despesa tan gran de mà d’obra i materials?. A més, cal tenir en compte que, en el terreny militar, un aqüeducte és un punt molt vulnerable en un atac i difícil de defensar per les seves dimensions.

Els romans disposaven de sistemes de distribució d’aigua per canonades de plom i terracuita dins de les ciutats, tal com podem comprovar a Pompeia, Herculà i d’altres ciutats. Tenim constància que en alguns casos ho van intentar per a obres de grans dimensions, però es van trobar que els materials de què disposaven, plom i terracuita, no suportaven la pressió hidrostàtica en els punts baixos del recorregut.

Una vegada decidien construir un aqüeducte s’havien d’enfrontar amb un bon grapat de problemes constructius. El pendent decreixent del traçat havia d’estar comprès dins d’uns valors concrets. Si el pendent era molt petit, l’aigua tindria l’opció de parar-se, quedaria estancada i es faria malbé. Si, per contra, el pendent era molt pronunciat l’aigua arribaria al destí a massa velocitat i podria provocar problemes en la seva recepció i distribució.

A part del transport, l’aigua s’havia de potabilitzar. Aquesta feina es realitzava en diferents etapes, un filtrat a través d’una capa de sorra, i un decantat en terrasses esglaonades. Com podem comprovar, a part dels processos químics, no hem descobert res de nou.

Un altre problema important que havien de resoldre era el de les filtracions. Era necessari impermeabilitzar el canal (o specus). Els enginyers sabien que barrejant amb el morter teules trinxades i cendra s’obtenia un producte que permetia impermeabilitzar en un grau bastant acceptable qualsevol superfície. Els punts més febles eren els angles inferiors del canal, per això aquests punts els reforçaven amb un cordó d’aquell material com es pot veure al dibuix.

Aquesta tècnica la van utilitzar també a les piscines i als banys i, de fet, fins al descobriment de la tela asfàltica i el plàstic era l’única tècnica fiable. Aquest mètode d’impermeabilització el podem veure clarament a Barcelona, a la casa l’Ardiaca, just per on entraven els dos aqüeductes a la ciutat, travessant l’antiga muralla romana de Bàrcino.

A més dels problemes tecnològics quedava el problema de l’organització del treball. No cal ser enginyer per adonar-se de la dificultat que implica la coordinació de les feines de centenars de persones (esclaus o homes lliures), previsió de materials, intendència,.... L’organització del treball que sens dubte van desenvolupar aquesta gent no té res a envejar a les nostres oficines tècniques.

Al sud de França podem trobar una instal·lació industrial que data d’època romana, on es fa arribar aigua a un conjunt de molins col·locats en terrasses esglaonades de tal manera que l’aigua passa d’una roda hidràulica a una altra i s’aprofita al màxim l’energia potencial. Aquesta instal·lació, situada en una zona agrària rica en cereals, produïa prou farina per alimentar tota la regió. És una meravella d’aprofitament energètic i concentració de recursos. No cal dir que aquesta factoria és fruit de la capacitat organitzadora de Roma. Implica una recerca del lloc adequat per a la instal·lació i la previsió de necessitats a curt i llarg termini i una organització del treball que no té res a envejar a les nostres.

Després d’aquest petit recordatori hauríem de ser capaços de fer una petita autocrítica i de ser més humils i transmetre aquesta humilitat als nostre alumnes.

Per a molts dels nostres alumnes, fer un càlcul trigonomètric sense calculadora és un treball impossible. Molts de nosaltres hem fet aquests càlculs a mà o bé amb l’inestimable ajut de les taules trigonomètriques. El progrés és implacable, ni nosaltres mateixos no estaríem disposats a tornar a les taules, però hem de saber i recordar d’on venim. Els nostres alumnes haurien de saber que abans del Pèntium van existir altres microprocessadors; que abans del transistor van existir les vàlvules de buit; i que sense formigó armat es van construir catedrals o ponts cinc cents o dos mil anys enrera.

En el currículum, present i futur, trobem a faltar una referència a la historia de la tecnologia. En alguns llibres els autors fan l’esforç de fer referència als pioners de la tècnica, però alguns dels nostres alumnes (i alguns professors també), continuen pensant que la mecànica, l’electrònica i d’altres disciplines són un bolet que ha aparegut al seu currículum. Hauríem d’intentar explicar als nostres alumnes que la tecnologia no s’improvisa i que no és fruit de la casualitat, sinó que és la conseqüència de l’acumulació de coneixements generació rera generació.

Copia per imprimir